"Jo vaig néixer a la muntanya fa 50 anys i vaig créixer aquí, en una barraca de canyes que va construir el meu pare, sota el far. Jo i els meus deu germans vam venir al món a Montjuïc. La majoria han mort, em sembla que en queden tres de vius, però fa temps que no sé res d'ells", explica en Rafael, una de les desenes de persones que viu a Montjuïc, en una barraca de plàstic minúscula que comparteix amb la seva parella. Quan les coses li van malament es refugia a la muntanya. Diu que al bosc se sent segur, millor que instal·lat en un banc de Ciutat Vella o de l'Eixample.
Les últimes barraques de Montjuïc van ser demolides el 1987 amb les obres de l'Anella Olímpica, recorda l'historiador Oriol Granados, president del Centre d'Estudis de Montjuïc. Però entrat el segle XXI un grapat de cabanes, tendes de campanya i alguna cova allotgen els nous habitants de la muntanya, en paratges ocults però a quatre passes d'un hotel luxós i de restaurants de moda. I amb vista als creuers mastodòntics del port de Barcelona.
En Rafael coneix molt bé aquest àmbit de Montjuïc, al costat de la ronda del Litoral. Avança amb agilitat per un bosc molt, molt brut. Davant de la que és casa seva des de fa dos anys i mig s'alça un altre habitatge de plàstic ocupat per un pare i el seu fill arribats d'Hongria. Un gat i una gossa, Sara, són la resta d'ocupants d'aquest assentament. Una bici, una tomaquera, una porta de fusta, galledes amb aigua per rentar els estris i la roba, i molts altres trastos que en Rafael va recollint per la ciutat s'amunteguen a l'entrada del seu territori. "Jo cuino, no acostumo a anar als menjadors socials", explica mostrant una llauna de conserva de tomàquet on cou els aliments, en un foc improvisat a terra. A l'interior d'aquesta cabana, la seva parella, que prefereix mantenir-se en l'anonimat, llegeix un llibre. Discreta i poc xerraire, la dona, asseguda en un matalàs, es concentra en les pàgines d'A utoterapia emocional.
Seguint una ruta que discorre gairebé paral·lela a la ronda del Litoral, en Rafael mostra un altre campament petit, amb matalassos, una cadira, roba estesa, mantes... "Passem de llarg. Si veuen que fem fotos s'enfadaran", adverteix deixant clar que un no s'ha de ficar en els dominis dels altres.
En Rafael comparteix xerrades i passejos amb en Luis, un gallec que habita una cova una mica més endavant, a la qual s'accedeix pujant una pujada costeruda i relliscosa. També amb vista a dos creuers de Grimaldi. "M'agrada el misteri", confessa als visitants que entren a la seva gruta. És un espai més ampli presidit per un matalàs envoltat d'un cartró i amb diverses piles de llibres i revistes. També un gibrell on renta la roba i es renta ell, tres parells de sabates amb molts quilòmetres, una guitarra... "Jo em vaig instal·lar aquí fa uns dotze anys, abans hi havia un alemany. Quan guanyava un sou vivia en un estudi a la ciutat. Vaig deixar Galícia fa 26 anys i vaig venir a Barcelona, després vaig estar una temporada a les Canàries, també vaig treballar en un vaixell, a les obres de la Vila Olímpica, de vigilant, al port de Barcelona...", relata. Els mosquits i la tenebrositat de l'escenari conviden a emprendre el camí de tornada tan aviat com es pugui. Però en Luis reitera que s'hi sent a gust, afirmació que segurament deixaria estupefactes els habitants de les coves d'aquesta zona, del Polvorí, de fa cent anys. Al llibre Una hereva de Barcelona, l'escriptor i periodista Sergio Vila-Sanjuán fa referència al submón que també poblava aquesta altra Barcelona als anys vint del segle passat.
En Luis i en Rafael comparteixen una infantesa dramàtica, en la més absoluta misèria. En Rafael no va anar mai a l'escola ja que com que era el més gran dels nois era el que havia d'ajudar el pare en les seves ocupacions fora de la llei. "No sé llegir ni escriure, però sóc llest i m'espavilo. He treballat de tot, d'electricista, lampista, cuiner, vigilant...", diu amb picardia mentre fa fotos amb el seu telèfon mòbil. En Luis sí que va poder anar a classe, però ell, i els seus 17 germans, patia les llargues absències del pare, enrolat en un vaixell. "La meva mare ho passava molt malament, amb 18 fills i sense tenir recursos per donar-nos menjar", recorda.
Arrels, fundació que ajuda les persones que dormen al carrer, està tramitant la concessió d'un pis per a en Rafael, que cobra una pensió de poc més de 400 euros. En Luis, que no té cap ingrés, assegura que té gairebé tot el que necessita a la seva cova i que a curt termini no es planteja demanar cap habitatge. Diu que s'apanya amb els esmorzars que li ofereixen al local del Raval d'Arrels, on aprofita el wifi per descarregar-se vídeos; els dinars, al menjador de les germanes de Teresa de Calcuta, i el suport d'un vell amic del carrer que ara té una habitació a l'Eixample. "Cada diumenge el visito i em dóna alguna moneda. Gràcies a ell vaig poder comprar aquesta tauleta. M'he baixat 3.000 vídeos, molts de música clàssica, de Chopin, Bach, Schumann, i de flamenc... També m'encanten les sèries Bonanza o La casa de la pradera".
En Rafael exerceix de guia per la muntanya i mostra racons on altres persones s'han acomodat per passar setmanes, mesos o anys allotjats en construccions de plàstic fragilíssimes. A prop de l'avinguda de Miramar, en un entorn on creixen algunes figueres de moro i destaca el groc de l'herba de Sant Joan, s'hi veu una tenda de campanya, roba penjada d'una corda eixugant-se al sol i un tronc d'arbre que fa de banc. Les gavines grallen i arriba el so dels vaixells entrant a port. Una estampa que podria recordar una acampada agradable en un entorn natural. Però els ocupants d'aquest espai no són excursionistes de cap de setmana, sinó ciutadans sense sostre.
Arrels calcula que prop d'un centenar de persones podrien viure a la intempèrie a Montjuïc, encara que és una zona, igual que Collserola, que no s'ha explorat a fons. En el recompte fet per Arrels la nit del 26 de maig passat, gràcies a la col·laboració de 750 voluntaris, es van comptabilitzar un total de 892 indigents als deu districtes de la ciutat, encara que per motius de seguretat no esva poder rastrejar Montjuïc ni Collserola.
Vicky Aira, cap d'Intervenció Social i Espai Públic de Barcelona, indica que l'Ajuntament ha localitzat, al llarg del 2015, 25 persones a Montjuïc, de les quals nou han acceptat l'ajuda de serveis socials. "Només comptem amb qui hem contactat diverses vegades, no les que hi són de passada. A Montjuïc, com que és una zona forestal i de difícil accés, apliquem una metodologia diferent: cada dos o tres mesos fem una prospecció amb la Guàrdia Urbana, la gestora de la muntanya, BSM, i amb la secretària de prevenció del districte Sants-Montjuïc", explica Aira. "Ara estem definint l'itinerari de la pròxima sortida. Som conscients que viuen en una situació de clara insalubritat. Nosaltres els oferim albergs, plans de treball, pisos d'inclusió... Però no volem actuar per força", afegeix.
Nombrosos ciutadans sense habitatge rebutgen dormir en albergs, prefereixen buscar-se la vida a la via pública. Seguint el passeig per Montjuïc, en Rafael assenyala un altre dels emplaçaments que ha estat la seva casa. "Vaig passar quatre anys amb la meva companya anterior, que va morir per l'alcohol, sota d'aquest arbre. I allà -diu assenyalant unes bardisses- un home va enterrar embolicada en plàstic la seva parella, a qui va matar. Jo he trobat tres o quatre cadàvers en aquesta muntanya", assegura.
Aquest home de 50 anys explica mil històries dels personatges que habiten o van habitar Montjuïc en el passat. "A mi i als meus germans ens anomenaven els nens llop. Les famílies que venien a Montjuïc deien als seus fills que no s'acostessin a nosaltres", assegura en Rafael, que sempre que es queda sense sostre torna a la seva muntanya.
Comença a vesprejar. Els creueristes tornen a port. En un bar proper amb vistes de pel·lícula, turistes i locals prenen gin tònics mentre no deixen de vigilar les seves bosses de mà, alertats per un cartell que diu "mantinguin vigilades les seves pertinences". I en Rafael, en Luis i les desenes d'habitants de Montjuïc comencen a retirar-se a les seves cabanes.
La idea de tornar a la cova tenebrosa d'en Luis per un camí fosc i ple de brossa dóna una certa aprensió. Aquest gallec comenta que fa el recorregut en pocs minuts i que hi està a gust, potser més que quan vivia darrere d'una estructura metàl·lica darrere de la catedral. "Cada dia venia una senyora per donar menjar als gats i a mi em portava polvorons".
"A les vuit ja sóc a casa, em prenc un suc, menjo alguna cosa i em fico al llit". És l'hora dels vídeos. De Chopin a Bonanza. "Si tens el cap ben posat, viure al carrer no significa que no t'agradi el lleure cultural".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada