L’única
expressió de la llibertat: la cooperació.
Albert Cunill, 22/03/2020
Portem ja més d’una setmana tancats a casa
seguint les recomanacions que ens van arribant. Han estat dies de xats,
vídeotrucades, sobrecarregats d’informació a través de les múltiples pantalles
que, tot i l’aïllament, ens mantenen permanentment connectats (potser massa i
tot).
Un dels textos que he llegit recentment
m’ha fet reflexionar una estona perquè crec que toca aspectes essencials, o que
caldria no passar-hi de puntetes, sobre la situació actual. Es tracta d’un text
creat per Carlos Barea (publicat a Instagram el 19 de març de 2020) en el qual
planteja que l’ésser humà només pot sobreviure gràcies a l’ajut col·lectiu.
Però es pregunta perquè no hi va haver una resposta semblant amb la crisi de
l’ebolavirus, amb la crisi econòmica del 2008, amb la S.I.D.A. els anys 80 i
90, etc. Diu “hemos descubierto la colectividad solo porque esta enfermedad
ha golpeado de lleno a la crème de la crème de Occidente”. Afirma rotundament que això no és
solidaritat col·lectiva. És la por. I continua “Sí, la verdad sea dicha: nos hemos unido porque estamos cagados. Porque
con esto no solo pueden morir negros, maricones, inmigrantes o pobres. Y
porque, en realidad, nunca pensábamos que esto nos tocaría a nosotros, punta de
la pirámide del privilegio”.
Davant d’una
situació com l’actual, què ens porta a “obeir” les ordres que ens van donant
els que manen? Rousseau va proposa en el segle XVIII que l’obediència de tots
respecte a tots era, en el fons, el màxim exponent de la llibertat. D’altra
banda Kant reivindicava la llibertat total per a la raó, però pel bon
funcionament de la societat és imprescindible l’obediència. Ara, potser qui més
la va clavar, ja en el segle XVI, va ser Étienne de la Boétie que en la seva
obra “la servitud voluntària”
plantejava que la cooperació entre les persones és l’única forma de sotmetiment
que podia superar l’obediència per la por, per l’opressió, per l’esclavisme,
etc. Perquè en el fons cooperar entre nosaltres només és possible des de la llibertat.
Sinó, tal com dèiem, seria una altra cosa, no cooperació. Trobem una reflexió
sobre tot això en un interessantíssim article de la Marina Garcés sota el títol
“Obeir lliurement” publicat al Diari
Ara el 18/05/2014.
Aquest títol de
l’article és brutal: Obeir lliurement. Comporta capacitat de decisió,
autonomia, empoderament, sentit crític, acció, participació... davant el fet
d’obeir. Per què cooperant obeïm lliurement? Per què podem fer aquest gran gest?
La societat actual es mou per múltiples factors que tenen una gran incidència:
la por, només cal sentir discursos de Trump, Bolsonaro, Putin...; la
individualitat, se’ns educa i forma per competir, tirar endavant a costa del
que sigui i, els que estem en el món de la docència eduquem i formem en gran mesura
a partir d’aquests paràmetres; la doble moral, separar entre el discurs i
l’acció, allò que diem i allò que fem (nedant i guardant bé la roba); el
consumisme, tenir per damunt de ser, valorant-nos pel què tenim...
Tornem a
l’inici. Si enlloc de cooperar, ser solidaris, altruistes, etc. estem fent cert
cas de les consignes que se’ns donen (tot i que costa per la idiosincràsia
mediterrània) molt més per por, per terror, de què pot servir tot això que
estem vivint? Crec que totes aquelles activitats puntuals que molts docents fem
servir de tant en tant per il·lustrar com de positiva pot ser la cooperació:
assolir objectius a nivell grupal, ara prendran més sentit que mai. No es podrà
fer front al COVID19 si no hi ha una col·laboració, una obediència lliure, de la
població de la nostra societat per a no rebentar el sistema (sanitari,
econòmic, social...). Quan amb els alumnes fem activitats com la dinàmica de la
N.A.S.A, la construcció d’estructures amb espaguetis, donar la volta a la manta
amb els peus sense sortir-ne del damunt, etc. per a demostrar que la cooperació
és infinitament millor que la suma d’individualitats, va d’això, de viure en
societat, de conviure el millor possible, de cooperar, l’única expressió de la
llibertat individual en pro de la comunitat.
*Étienne
de la Boétie, La servitud voluntària. Barcelona, Quadrens Crema 2001
*Marina Garcés, “Obeir lliurement” article
publicat al Diari Ara el 18/05/2014
Gràcies Albert per aquestes reflexions i articles, ajuden a entendre el que passa. Una abraçada.
ResponEliminaGràcies a tu pel teu comentari, Carme.
ResponEliminaTant necessària la reflexió i col.lectivitzar-la! Gràcies Albert. Una forta abraçada.
ResponEliminaEnric B.
Gràcies a tu, Enric.
ResponEliminaCuida't i cuidem-nos !