Després d'haver buscat informació
i haver parlat amb diferents persones refugiades de Syria,
aquesta és la idea que a dia d'avui tinc
de com Syria arriba
al 6è any de guerra:
Háfez al-Ásad (el pare de l'actual dictador) va arribar al poder l'any 1963 gràcies a un cop d'estat del comitè/ partit polític (Al Ba'ath) al qual pertanyia, compost per membres de minories religioses i culturals, aprofitant la inestabilitat política i la seva prestigiosa posició en l'àmbit militar després del fracàs (l'any 1961) de la "República Àrab Unida" és a dir, la unificació de Syria amb Egipte, a la qual s'oposava.
Háfez al-Ásad (el pare de l'actual dictador) va arribar al poder l'any 1963 gràcies a un cop d'estat del comitè/ partit polític (Al Ba'ath) al qual pertanyia, compost per membres de minories religioses i culturals, aprofitant la inestabilitat política i la seva prestigiosa posició en l'àmbit militar després del fracàs (l'any 1961) de la "República Àrab Unida" és a dir, la unificació de Syria amb Egipte, a la qual s'oposava.
Tot i la situació que es vivia, la població no es va queixar, ja que des que el dictador tenia el poder una forta repressió de les llibertats civils i polítiques s'exercia, el que difonia la por respecte al règim i les seves possibles represalies davant qualsevol tipus de manifestació.
Després de la mort del dictador, el seu fill va passar al poder l'any 2000, qui en aquell moment tan sols tenia 38, no 40 que era l'edat mínima marcava per la llei per a ser president, pel qual es va canviar la llei.
El nou "president" va governar duran 4 llargs anys, durant els quals va seguir robant, més i més cada vegada, les retallades en despesa publica es feien cada cop més evidents, els impostos no paraven de pujar i augmentava la violència per part de les forces de l'ordre.
El dictador va dur a terme un seguit de reformes polítiques amb conseqüències positives com la internacionalització i negatives com un creixement econòmic desigual provocar l'augment de la diferència entre les classes socials, l'augment de la corrupció i un malestar generalitzat.
Segons la llei el 2004 havia d'haver-hi hagut eleccions, però aquest home va fer una pregunta als sirians, "voleu que segueixi com a president?"
Tothom va estar obligat a anar a votar, la votació no era anònima, sinó que una videocàmera gravava (amb nom i cognoms) a un per un mentre signaven dins una de les dues rodones del paper de les eleccions (verd: si / vermell: no).
A les
eleccions va sortir que "sí" per majoria absoluta, i així va ser
durant quatre anys més fins que va
haver-hi les pròximes
eleccions i
el president va fer-los la mateixa pregunta, on la resposta els donava a
escollir entre viure o morir.
La població no era estúpida, hi havia moltes persones amb estudis superiors, molts professionals qualificadíssims i un bon nivell cultural generalitzat.
El país era ric en gas i petroli, però el govern explicava als seus ciutadans que el petroli que ells tenien no era de bona qualitat, ho afirmen els experts, que el que seria millor seria vendre'l a països interessats a comprar-ne i amb els diners comparar-ne al país veí Iran, que tenia petroli de bona qualitat a millor preu del qual venien el seu petroli nacional.
Tot i que aquests recursos naturals eren de la nació i no del govern, qui s'embutxacava el 100% dels beneficis era el govern i els seus socis, aquests diners no apareixien enlloc, però la gent no és imbècil.
El president i els seus socis guanyen inimaginables quantitats de diners, gràcies als països que compren el seu gas i el seu petroli.
La població no era estúpida, hi havia moltes persones amb estudis superiors, molts professionals qualificadíssims i un bon nivell cultural generalitzat.
El país era ric en gas i petroli, però el govern explicava als seus ciutadans que el petroli que ells tenien no era de bona qualitat, ho afirmen els experts, que el que seria millor seria vendre'l a països interessats a comprar-ne i amb els diners comparar-ne al país veí Iran, que tenia petroli de bona qualitat a millor preu del qual venien el seu petroli nacional.
Tot i que aquests recursos naturals eren de la nació i no del govern, qui s'embutxacava el 100% dels beneficis era el govern i els seus socis, aquests diners no apareixien enlloc, però la gent no és imbècil.
El president i els seus socis guanyen inimaginables quantitats de diners, gràcies als països que compren el seu gas i el seu petroli.
L'any
2011 els habitants estaven cansats, molt cansats i les escoles, els hospitals i
tots els serveis públics eren de pèssima qualitat. Els impostos, la corrupció i
l'ús de la forca en contra dels civils no paraven de pujar i la despesa
pública, drets i llibertats no paraven de baixar.
Un dia la comunitat internacional va demanar explicacions per a la reducció de la despesa pública, de manera que ell i els seus socis van considerar que la millor resposta seria justificar aquests diners amb lluita contra el terrorisme.
Davant aquesta excusa la gent va quedar-se de pedra, es van riure d'ell, van omplir les xarxes socials d'acudits; ells vivien allà i sabien perfectament que era un país sense amenaces terroristes, excepte les del mateix règim.
Que va ser el que va fer a la gent superar aquesta por i aixecar-se contra el règim?
L'any 2010, en un context dictatorial establert als països àrabs-musulmans del Nord d'Àfrica i d'Orient Mitja, apareix la "Primavera Àrab" a causa de la immolació d'un home a un poble de Tunísia fart de l'abús policial, fet que provoca un seguit de manifestacions que es van estendre pel país, les quals l'exercit no va voler aturar, el que va provocar la fugida del president Ben Ali al Gener del 2011. Aquest fet va donar coratge als països veïns i va provocar l'augment de les manifestacions.
Conseqüències dela
Primavera Àrab:
Un dia la comunitat internacional va demanar explicacions per a la reducció de la despesa pública, de manera que ell i els seus socis van considerar que la millor resposta seria justificar aquests diners amb lluita contra el terrorisme.
Davant aquesta excusa la gent va quedar-se de pedra, es van riure d'ell, van omplir les xarxes socials d'acudits; ells vivien allà i sabien perfectament que era un país sense amenaces terroristes, excepte les del mateix règim.
Que va ser el que va fer a la gent superar aquesta por i aixecar-se contra el règim?
L'any 2010, en un context dictatorial establert als països àrabs-musulmans del Nord d'Àfrica i d'Orient Mitja, apareix la "Primavera Àrab" a causa de la immolació d'un home a un poble de Tunísia fart de l'abús policial, fet que provoca un seguit de manifestacions que es van estendre pel país, les quals l'exercit no va voler aturar, el que va provocar la fugida del president Ben Ali al Gener del 2011. Aquest fet va donar coratge als països veïns i va provocar l'augment de les manifestacions.
Conseqüències de
Caiguda
del govern Caiguda del govern diverses vegades Guerra civi l Protestes amb canvis gubernamentals Protestes majors Protestes menors
Concretament a Daraa, al sud de Damasc, el Marc del 2011 un grup de nens va escriure "El poble vol la caiguda del règim i la llibertat, t'ha arribat l'hora doctor" a la paret de l'escola.
El governador de Daraa, Aatef Nagib va donar l'ordre de segrestar als nens i sotmetre'ls a tortura (maltracte corporal, inclòs el fet que els van arrencar les ungles). Davant aquesta situació els homes amb major reconeixement de la ciutat junt amb els pares dels nens van iniciar un seguit de manifestacions pacífiques per a la seva alliberació.
D'una ciutat a l'altre els càntics contra el règim es van estendre i van augmentar les manifestacions contra el dictador, el qual les reprimia a través de la força.
En aquestes manifestacions es començava a veure la reunificació d'un poble sotmès, la unió era fruit d'un interès comú: que el regim garantís un mínim de respecte als drets humans i certes llibertats polítiques i civils.
De la demanda per a l'aturament de la corrupció es va passar a l'exigència de majors llibertats polítiques, i la resposta van ser bombardejos aeris i ofensives militars contra la població civil.
Cal destacar el cas de la ciutat de Yisr al-Shugur on a causa de la intervenció armada del règim aproximadament 10.000 ciutadans van fugir a Latakia i Turquía, pel que la població siriana va començar a marxar.
Membres
de l'exercit van
començar a desertar i organitzar-se per tal de formar un grup opositor al
règim, conegut com a l'Exercit Lliure de Syria (ELS)
al qual s'hi van
unir molts civils.
L'any 2012 apareix de cop i volta un grup terrorista anomenat Al-Daash, ISIS o EI (Estat Islàmic). Membres del govern van passar a formar part dels membres més importants d'aquest grup terrorista. Algunes persones pensen que va ser el règim el qui va fer possible l'aparició d'ISIS i el seu ràpid creixement, com qui crea un monstre per lluitar-hi i fer-se l'heroi, però ningú no pot declarar-se segur de conèixer els interessos polítics a la perfecció, pel qual encara que hagues estat el règim d'al-Ásad el creador d'ISIS el motiu pot ser diferent.
Rússia va enviar al seu exèrcit a Syria, el qual té la funció de vetllar per la seguretat dels civils com tothom sap, però les bombes no queien contra les posicions mundialment conegudes d'ISIS sinó a les escoles, els parcs, els hospitals i per tot arreu matant civils, com més millor.
El règim, a part del suport Rus mitjançant el veto en les decisions del Consell de Seguretat respecte a la condemna de l'actuació d'al-Ásad i mitjançant la venda d'armes, tenia el suport de Líban, que a partir del 2012 va ser molt rellevant per a la presa d'algunes ciutats junt amb el suport de tropes d'Iran.
Tots sabem que els exèrcits de Estats Units (liderant els de Bahrain, Jordània, Aràbia Saudita, Qatar i Emirats Àrabs Units) i de Rússia són per aquest ordre els dos més poderosos del món, i són innegablement capaços d'acabar amb ISIS en menys que canta un gall, que a dia d'avui encara algú pugui creure que en cas de conflicte els exercits defensen els civils és pura il·lusió, l'exercit segueix ordres del govern, no els civils.
L'any 2012 apareix de cop i volta un grup terrorista anomenat Al-Daash, ISIS o EI (Estat Islàmic). Membres del govern van passar a formar part dels membres més importants d'aquest grup terrorista. Algunes persones pensen que va ser el règim el qui va fer possible l'aparició d'ISIS i el seu ràpid creixement, com qui crea un monstre per lluitar-hi i fer-se l'heroi, però ningú no pot declarar-se segur de conèixer els interessos polítics a la perfecció, pel qual encara que hagues estat el règim d'al-Ásad el creador d'ISIS el motiu pot ser diferent.
Rússia va enviar al seu exèrcit a Syria, el qual té la funció de vetllar per la seguretat dels civils com tothom sap, però les bombes no queien contra les posicions mundialment conegudes d'ISIS sinó a les escoles, els parcs, els hospitals i per tot arreu matant civils, com més millor.
El règim, a part del suport Rus mitjançant el veto en les decisions del Consell de Seguretat respecte a la condemna de l'actuació d'al-Ásad i mitjançant la venda d'armes, tenia el suport de Líban, que a partir del 2012 va ser molt rellevant per a la presa d'algunes ciutats junt amb el suport de tropes d'Iran.
Tots sabem que els exèrcits de Estats Units (liderant els de Bahrain, Jordània, Aràbia Saudita, Qatar i Emirats Àrabs Units) i de Rússia són per aquest ordre els dos més poderosos del món, i són innegablement capaços d'acabar amb ISIS en menys que canta un gall, que a dia d'avui encara algú pugui creure que en cas de conflicte els exercits defensen els civils és pura il·lusió, l'exercit segueix ordres del govern, no els civils.
Segons Human Rights Watch i Amnistia Internacional
s'han violat les obligacions del dret humanitari i dels drets humans (tortura,
utilitzar la gana com a arma de guerra, segrestaments, ús indiscriminat
de les armes, massacres,
armes químiques, bombes "racimo", etc.).
Com tots sabem el més important són els diners, per això fabriquem armes que dibuixen la ruta que duran a terme a l'inversa immigrants i refugiats de diferents continents en busca d'una vida.
Tot té un preu i els exercits no són cap excepció, per motius com aquest es perillós que poques persones tinguin inimaginables fortunes, ja que els diners donen poder.
Els "intents" de pacificació no funcionem: la Missió de Supervisió de NNUU (UNSMIS) va durar tan sols 3 mesos, l'oposició està fragmentada i la intervenció internacional és inexistent.
Que es fabriquin i venguin armes, s'utilitzin els mitjans de comunicació per a fomentar el racisme, l'islamofòbia i encobrir governs però no per a explicar la veritat hauria de fer-nos pensar en com funciona la política.
Com tots sabem el més important són els diners, per això fabriquem armes que dibuixen la ruta que duran a terme a l'inversa immigrants i refugiats de diferents continents en busca d'una vida.
Tot té un preu i els exercits no són cap excepció, per motius com aquest es perillós que poques persones tinguin inimaginables fortunes, ja que els diners donen poder.
Els "intents" de pacificació no funcionem: la Missió de Supervisió de NNUU (UNSMIS) va durar tan sols 3 mesos, l'oposició està fragmentada i la intervenció internacional és inexistent.
Que es fabriquin i venguin armes, s'utilitzin els mitjans de comunicació per a fomentar el racisme, l'islamofòbia i encobrir governs però no per a explicar la veritat hauria de fer-nos pensar en com funciona la política.
Gràcies
per interessar-se,
10 de Març de 2017.
Núria Cabello Vidal.
